Diuen els majors que tot arriba. Però semblava que mai anava a arribar l’hora de veure un nou conveni col·lectiu per als portuaris en el Port de València.
Quan es va firmar el conveni allà cap a final de l’any 1995, el Rei Joan Carles residia en el Palau de la Zarzuela, Felipe González en el de la Moncloa, i Eduardo Zaplana acabava d’arribar al Palau de la Generalitat.
I sens dubte, els firmants d’eixe conveni col·lectiu, que tenia una vigència prevista de tres anys, mai van arribar a pensar que veurien passar amb el conveni aplicable, dos Reis, cinc presidents del govern i sis presidents de la Generalitat. I per descomptat, el ja llunyà canvi de segle.
Durant les quasi tres dècades de vigència del conveni que ha regit les relacions laborals de dos generacions de portuaris en el Port de València, com és obvi, les coses han canviat significativament a tots els nivells, (social, polític, laboral, legislatiu, tecnològic…), la qual cosa ha provocat que gradualment s’haja anat allunyant el regulat en el conveni a la fi del segle passat, amb la nova realitat i les necessitats dimanants d’esta. Per exemple, qüestions tan capitals en el moment present com són la conciliació de la vida laboral i familiar o la igualtat, no s’havien contemplat en el conveni col·lectiu.
Baste referir-me al fet que, a la firma del conveni, feia els seus primers passos la Societat Estatal d’Estiba i Desestiba del Port de València, la qual ha vingut transformant-se de manera successiva, transitant el camí legislatiu cap a la privatització primer, i cap a la liberalització després. Fins a arribar a la creació de los Centros Portuarios de Empleo, sent el de València el primer a constituir-se. I durant el període d’aplicació del conveni, s’han firmat l’IV i V Acords sectorials, sense que això haja tingut la seua correspondència a nivell local.
I això ha obligat empreses i sindicats a negociar aspectes no contemplats en el conveni, però que venien imposats per les necessitats que anaven sorgint al llarg dels anys.
No obstant això, malgrat els successius intents per a negociar un nou conveni col·lectiu, per unes coses o per unes altres, els mateixos mai arribaven a fructificar. Unes vegades pels temors de l’una o l’altra part, o de les dos, altres vegades per l’ancestral immobilisme normatiu en el sector, unes altres per pressions pròpies d’un sindicalisme mal entés i massa fragmentat que associava el canvi normatiu a la cessió de drets, unes altres per la impugnació dels successius convenis col·lectius estatals, que privaven als àmbits inferiors de negociació d’un referent estable i pacífic…
Pel que, al llarg dels anys, i per estricta necessitat, empreses i centrals sindicals s’han limitat a anar tancant diferents acords puntuals, per no referir-me a una infinitat d’acords no escrits, o els denominats usos i costums portuaris, que han vingut complementant, per no dir retorçant o posant pegats, la normativa convencional a nivell del Port de València, fins a convertir-la en una sort de compendi d’acords atomitzats i de difícil compilació.
Finalment, l’any 2022 es van donar una sèrie de circumstàncies que es convertien en una oportunitat única per a escometre l’assignatura pendent durant dècades de dotar-se d’un nou conveni col·lectiu. Com deia aquella política que ja ningú nomena, es va donar una sort de “esdeveniment planetari”, que no es podia desaprofitar.
Es va subscriure el V Acord sectorial, el qual a més va ser ratificat per sentència de l’Audiència Nacional. Es van celebrar eleccions sindicals en el CPE de València, del qual va eixir un comité d’empresa encapçalat per CTM amb la suficient estabilitat i força com per a escometre desafiaments que en altres moments no hagueren resultat possibles. I les empreses requerien actualitzar el marc normatiu davant els grans reptes que afronta el Port de València a mitjà termini, derivats de la seua ampliació, i la necessitat d’abordar l’automatització o semi automatització de les operatives per a mantindre la competitivitat.
I amb eixos vímets es va anar teixint l’articulat del conveni, en el qual les dos parts van demostrar una suficient implicació i altura de mires per a anteposar l’objectiu final d’aconseguir un acord, amb els seus particulars interessos.
Així, per exemple, la part social, va tindre la valentia d’abordar i regular aspectes com ara li optimització del temps de treball en els relleus, l’adopció de mesures concretes per a exigir l’ús de Epis, o un protocol per a previndre les addiccions. Matèries estes, que en altres moments no s’hagueren pogut ni posar sobre la taula.
I la part empresarial va assumir determinades posicions plantejades per la part social, que a priori no contemplava, però que va acabar acceptant en honor de la consecució d’un acord.
I així va ser, com quasi trenta anys després es va acabar per firmar un nou acord que regirà les relacions laborals dels portuaris en el Port de València, en principi durant els pròxims cinc anys. Encara que qui sap…
Per tot això, la importància d’este fet, transcendix el que és en principi el mecanisme natural de substitució d’un conveni col·lectiu pel següent a la finalització de la seua vigència, i ha de posar-se en el seu just valor.
I per això em permet dir, potser en un excés de pompa i circumstància: El conveni de 1995 perd la seua vigència. Llarga vida al conveni col·lectiu!.
José Francisco Pardo
Subdirector i Responsable de Servicis Jurídics i Relacions Laborals CPEV
