No queden tan lluny els temps en els quals la negociació col·lectiva en el sector de l’estiba en el Port de València, era una espècie de malalt crònic, que semblava sobreviure amb tractaments pal·liatius i solucions conjunturals, en funció de les circumstàncies i les necessitats que hi havia en el Port de València. S’actuava sobre els símptomes, però no sobre les causes. En molts casos, ni tan sols es plasmaven aquests “acords” en un document, donant lloc als denominats “usos i costums portuaris”.
En el millor dels casos, i amb caràcter excepcional, s’aconseguia subscriure un document d’acord, al qual no se li donava la publicitat ni la formalitat pròpia dels acords amb valor de conveni col·lectiu. Ni tan sols es contemplava la possibilitat o conveniència del seu registre, depòsit i publicació.
Des de la subscripció del conveni col·lectiu de treball del Port de València en data 22 de desembre de 1995, no va ser fins al 12 de juny de 2012 quan una acta de la Comissió Paritària d’aquest conveni es va convertir en l’únic acord col·lectiu que va ser registrat, depositat i publicat, fins que es va subscriure en data 6 de juny de 2024 l’actualment vigent conveni col·lectiu per a regulació de les relacions laborals en el sector de l’estiba del Port de València.
Això es devia a una inèrcia consolidada, quasi ancestral, basada en l’errònia creença que els acords relatius a les condicions laborals, millor quedaren “a casa”, i que com menys accessible resultara el seu contingut, fins i tot per a les pròpies empreses i personal portuari, menys controvèrsia existiria en la seua aplicació. Eren temps durs, en els quals el Port de València, i conseqüentment l’estiba, evolucionaven de manera constant, creixent fins a convertir-se en el que són hui dia: un referent internacional. Temps en els quals existia una por cerval a la normalització de la negociació col·lectiva, normalització que havia de començar per la seua transparència i la seua publicitat.
No obstant això, afortunadament, aquesta situació ha canviat radicalment. El primer signe d’aquesta “nova era de la negociació col·lectiva”; va ser la pròpia signatura de l’actual conveni col·lectiu, per al que vam haver de veure passar més de 28 anys des de la rúbrica de l’anterior. Malgrat les dificultats pròpies del procés negociador que va culminar en aquesta signatura, tant la representació social com l’empresa van mostrar una actitud totalment proactiva a dotar-se d’una regulació integral i totalment transparent de les relacions laborals en el sector de l’estiba del Port de València, que fins i tot ha abonat processos negociadors en altres ports d’Espanya, tenint com a referent el conveni del Port de València.
Però aquest canvi d’actitud no va quedar circumscrit a la signatura d’aquest conveni, encara que aquesta signatura sens dubte va ser determinant i va evidenciar que els agents socials es van despullar dels temors i objeccions que van llastrar la negociació col·lectiva en l’estiba del Port de València durant dècades. Tant és així, que molts ja entenien que aquesta negociació estava a punt de deixar de ser un malalt crònic per a ser un malalt terminal, que presentava un pols feble amb perspectives de recuperació incertes.
No obstant això, amb la signatura de l’actual conveni col·lectiu en 2024 van començar a apreciar-se clars símptomes de recuperació. Afortunadament, els pronòstics més pessimistes no es van complir. Lluny de certificar la seua defunció, la negociació col·lectiva va iniciar una recuperació progressiva que prompte va començar a reflectir-se en resultats tangibles. Les representacions socials i empresarials, han mantingut un tarannà negociador, presidit per la bona fe, que ha desembocat ja, quan només han transcorregut dos anys, en cinc acords registrats, depositats i publicats en el BOP, adoptats en el si de la comissió negociadora del conveni col·lectiu.
Acords que, a més aborden temes tan a priori, “escabrosos”, com són el relleu generacional, el reglament de desenvolupament i aplicació per a la prevenció, detecció, tractament i reinserció soci-laboral del consum d’alcohol i altres drogues d’abús, el protocol d’inclemències meteorològiques, l’adaptació del conveni col·lectiu a les modificacions operades en el V Acord sectorial derivades de la Sentència del Tribunal Suprem que anul·lava determinades disposicions d’aquest, el Fons d’Assistència Social, a més de qüestions operatives i ajustos necessaris d’aspectes del conveni que exigeixen actualització, concreció i desenvolupament.
A més, aquests acords s’han adoptat sempre comptant amb la unanimitat de la representació empresarial i una amplíssima majoria de la social. L’experiència recent demostra que transparència, publicitat i diàleg social no són obstacles per a la negociació col·lectiva; al contrari, constitueixen els elements que l’enforteixen i la fan més útil per a empreses i persones treballadores.
La capacitat d’aconseguir acords rellevants, registrar-los, dotar-los de seguretat jurídica i obtindre amplis consensos evidencia que la negociació col·lectiva en l’estiba del Port de València no sols gaudeix de bona salut, sinó que travessa probablement un dels moments més sòlids i productius de la seua història. El pacient no sols ha abandonat l’UCI; ha rebut l’alta i ha recuperat plenament la capacitat per a afrontar els desafiaments del futur.
José Francisco Pardo Mateu
Subdirector y responsable de Servicios Jurídicos y Relaciones Laborales del CPEV
