En els pròxims dies es compliran 6 mesos des de la barrancada que va assolar desenes de municipis de València, la qual cosa serà motiu i ocasió perquè des de tots els àmbits es realitzen, unes vegades de manera objectiva i altres vegades interessada, anàlisis i valoracions sobre la resposta que es va donar als seus devastadors efectes, així com sobre l’encara incipient recuperació.
No obstant això, crec que, arribats a este punt, hem de tirar la vista arrere, per a prendre consciència de la reacció a tan fatídic succés, pel sector logístic/portuari en general i específicament des del sector de l’estiba portuària.
Quan va començar el dia el passat 30 d’octubre, el panorama era desolador.
Una considerable part de les plantilles de les empreses del sector es trobaven aïllades en les zones més afectades, amb la incertesa de si a més d’haver patit en major o menor mesura danys materials, també es podria haver produït alguna pèrdua personal. I les carreteres que vertebraven les comunicacions que requeria el sistema logístic, estaven molt afectades, per la destrucció i devastació i per la necessitat de les autoritats i forces de seguretat de disposar de la limitada capacitat de les mateixes per a afrontar les labors de salvament i auxili a les víctimes.
En eixe dur context, el sector logístic portuari, va haver d’afrontar el transcendent repte de mantindre l’activitat en la mesura que siga possible, servint a la societat valenciana en la colossal labor de sostindre el proveïment de la població, i el fil d’activitat comercial i empresarial que es mantenia en tan convulsos moments.
Per a això, des del primer moment, i sota la batuta de Valenciaport, tots els agents de la cadena logística es van mantindre en permanent coordinació, i van acomodar la seua activitat a les excepcionals circumstàncies existents, esprement les limitades capacitats i possibilitats operatives existents, aconseguint donar continuïtat al subministrament de la població.
Especial menció mereix la resposta que va donar el sector de l’estiba en el Port de València.
D’una banda, les terminals del Port de València van anteposar l’interés general de la població a qualsevol altra cosa, reorganitzant els seus recursos, també limitats en el personal, per a minimitzar en la mesura que siga possible les ingents dificultats que tenallaven les seues capacitats.
Pel que respecta al sector de l’estiba, també va haver de sobreposar-se a la situació excepcional del moment.
En el Centro Portuario de Empleo de València hi havia centenars de persones de la seua plantilla, incomunicades i amb una situació personal i familiar límit.
Al marge del drama personal i familiar que això implica, des del punt de vista operatiu, ens trobàvem davant una importantíssima reducció dels recursos personals disponibles, i, per tant, davant una considerable pèrdua de la capacitat productiva.
No obstant això, en temps tan agitats i convulsos, l’estiba va saber traure el millor de si mateixa.
D’una banda, el personal que no havia resultat afectat va redoblar els seus esforços per a tractar d’atenuar la pèrdua de disponibilitat i de capacitat de resposta que el minvament del nombre de persones disponibles implicava.
Sense descurar esta circumstància, el col·lectiu estibador va generar un ràpida i efectiva resposta solidària, que va resultar aclaparadora i exemplar. Des del primer moment, després de finalitzar els seus torns de treball, acudien a socórrer als seus companys afectats, procurant-los ajuda personal i material. Mentres, liderats per Coordinadora Solidària, van mobilitzar recursos des d’altres ports, que van inundar, esta vegada de solidaritat, les dependències del Centro Portuario de Empleo, amb una quantitat immensa de béns de primera necessitat, que van servir per a ajudar tant al col·lectiu portuari afectat, com a la societat en general, labor per la qual han sigut guardonats amb l’Euro Solidari MAPFRE 2025, pel seu projecte pel seu projecte “L’Estiba Respon DANA 2024”.
Des del Centro Portuario de Empleo de València, també es va haver de fer un importantíssim esforç per a adaptar-se a la situació creada, optimitzant els seus limitats recursos personals i al mateix temps, empatitzant amb la dramàtica situació per la qual travessaven les famílies del nostre personal.
Només en el Centro Portuario de Empleo de València, es van perdre 2150 jornals de treball com a conseqüència directa del desastre. Es van abonar més de 1.000 permisos retribuïts per la mateixa causa que es van repartir en major o menor mesura entre més de 150 persones treballadores afectades. I fins a 29 persones van cursar la incapacitat temporal extraordinària per danys psicològics o físics provocats per la DANA.
Així mateix, el Consell d’Administració del Centro Portuario de Empleo va aprovar una ajuda consistent en 40 préstecs sense interessos per al personal que haguera patit danys materials.
Així, amb esforç i implicació, es va aconseguir tirar avant, en una situació excepcionalment adversa, i considere que es va estar a l’altura de les circumstàncies en primer lloc amb les persones treballadores afectades, alleujant-los si més no mínimament, en la seua recuperació, i en segon lloc amb la societat valenciana, en ajudar de manera efectiva a no interrompre la cadena de subministrament i garantint el proveïment en moments de sotsobre i desconcert generalitzat.
De mode, que si es planteja si el sector de l’estiba va fer el que va estar al seu abast per a tirar avant en un moment tan crític, crec que podem dir, sense caure en l’autocomplaença o en l’autosuficiència, “SI, HO VAM FER”.
José Francisco Pardo,
Subdirector del CPEV
